Saciada la sed de tí!... si més no per un temps més!

Manuel de Pedrolo! A... cavar, cavar, cavar!!

"Bones vacances xaies!"... "Passa-t'ho de pm titi!"... Del Clap a casa, dutxa de 2 minuts, agafo el dinar i la motxilla, "bon dia pares! Ens veiem dijous!" i amb la RENFE cap a Barcelona.

A primera hora del matí, uns més adormits que altres, ens retrobàvem, gairebé tots, un cop més a la Rda. St. Antoni davant l'autobús disposats a carregar motxilles i material ràpid per començar el viatge al nostre món diferent.

Una dormideta de 4-5 hores per recuperar energies i allà ho teniem, la nostra vall i la nostra casa!

A això hi anàvem, a despertar un cop més sensacions amb aquell paisatge, aquell cel estrellat, aquell aire,... tot únic! Igual que la gent amb qui comparteixo aquests dies; per diverses raons feia un parell d'anys que no podia gaudir de la seva companyia en aquell entorn, i un cop allà vaig adonar-me del molt que ho trobava a faltar, més del que em pensava!

L'objectiu de la nostra escapada, com cada any, era arreglar alguna part de la casa de colònies, la que cada estiu s'omple de centenars de nens/es i monitors/es disfrutant d'una història fantàstica i d'activitats vàries.

Les nostres tasques principals van acabar derivant a una de sola i no era cap plantejada des de Barcelona! Haviem d'arreglar la prada de davant de la casa!

Contra tot desig nostre, Bielsa, el poble més proper a la Vall, està creixent per satisfer les "necessitats" dels turistes i ara han decidit construïr un macro pàrquing d'aquells amb 25 plantes i més!! Però és clar, dins allò dolent s'hi troba alguna cosa bona per treure'n i en aquest cas ha sigut la terra.

Com que de tota la que treien "no sabien" què fer-ne, els veïns posseïdors de terrenys van decidir aprofitar-la per llaurar-los i sanejar-los. I, com us podeu imaginar, la casa de colònies no es queda curta amb terreny!... i nosaltres ens passàvem 5 dies allà, així q... des del primer dia la nostra missió va consistir en treure totes les pedres que haguessin dificultat el creixement de la nova gespa, expandir la nova terra i remoure-la. Es diu molt ràpid però, un any més, i potser més que mai, van ser uns camps de treball en toda regla.

De totes maneres, si la feina se't feia molt feixuga sempre tenies la opció d'escollir-ne una altre, com endinsar-te entre els esbarzers i fer-te camí amb les tisores de podar! L'objectiu era ben clar, deixar un camí ben net al costat de la reixa per poder agafar les pilotes extraviades sense haver de quedar-te enganxat entre les punxes, perquè fer esbarzers... enganxa!! I l'altre objectiu (considerat d'alguna manera un xic més raonable) era el que per tirar tota la valla actual a terra per qüestions d'antiguitat i oxidació s'havien de desenganxar els esbarzers que unien la valla amb la planta!

El dia era dur (tot i que sempre trobaves una estoneta per fer una escapadeta al riu a rentar-te la cara), però les nits ho compensàven! Éren l'altre cara dels camps... El cansament no ens impedia disfrutar, després de sopar i de l'avaluació pertinent de la feina feta, d'una bona farra amb guitarres, jocs, bailoteos, perdudes en el mar d'estrelles, rialles, comandos de novatades,...

Dormiem poc i ens cansavem molt, cert! Però això no va ser un obstacle perquè la feina estigués acabada quan tocava! Ara només queda esperar que quan hi tornem aquest estiu la prada tingui un color una mica més verd!

Després de 5 dies en aquest entorn idílic vam haver de tornar a pujar a l'autobús per tornar a les rutines tan poc enyorades.

Camí de tornada, quan ja ens començava a invadir el sentiment d'enyorança, pensava que els alicients de setmana santa s'havien acabat... però m'equivocava a tutti pleni!!... i jo que me n'alegro!!