14-18.8.06/1600 // 8-11.9.06/3404

14-18.8.06/1600 // 8-11.9.06/3404

Abans de començar la meva nova vida independent allunyada dels meus pobles, vaig poder gaudir d’unes mini-vacances fragmentades al Pirineus aragonès.
El primer viatge va ser a l’agost. El dia 13, a les vuit de la tarda, el jefe em deia que no feia falta que anés a treballar el dia 15, així que no m’ho vaig pensar dos cops! Com que ja no podia pujar amb la Tam perquè ho havia fet aquell mateix matí, l’endemà a primera hora del matí agafava un bus direcció Barbastro, enllaçant amb un que anava a Aínsa. Allà vaig haver d’esperar-me...unes hores abans no em vinguessin a buscar, així que motxilla i jo vam anar a visitar el casc antic de la ciutat.


A mitja tarda em trobava un cop més, després de temps, entre aquelles muntanyes. Teníem quatre dies per endavant per coronar-les, i al final.. ni una! El temps no ens va acompanyar, vam enganxar la pitjor setmana de l’agost! Només vam poder gaudir un cop més del verds prats de la Larri. Però tot i que els litres de pluja ens obliguessin a desistir dels objectius, ens van oferir un espectacle esperat i una estampa inoblidable. Tota la vall es va cobrir de cascades, a gairebé 3000m els pics es van cobrir de neu pols, els núvols es movien a velocitat elevada, el Sol s’escolava entre els núvols negres, les vaques baixaven dels prats,... va valer la pena esperar cinc hores sota la tenda amb un got de sopa calenta!
Aquest dia concret, l’últim a la Vall, va finalitzar amb la millor imatge: estrelles i més estrelles, d’immòbils i de fugaces... desitjos i més desitjos!!
L’endemà, abans de tornar a la civilització, vam anar a descobrir un tram del Cañón de Añisclo. Llàstima que ens faltessin hores, perquè aquesta ruta té bones metes i ja començàvem a trobar-li el seu encant! Però quan arriba lo bo...s’acaba i cap a casa!

En menys d’un mes ens vam poder treure l’espineta del cim coronant l’Aneto, el pic més alt dels Pirineus.
Aquest cop ens vam ajuntar una bona colla, la gran majoria disposats a arribar un xic més a prop del cel.
L’endemà d’arribar, me germana, la Tam i jo vam sortir de matí disposades a fer una excursioneta d’unes tres hores per escalfar per l’endemà, i a mig matí trobar-nos en un punt amb la resta del grup.
La valoració del dia és que l’excursioneta per la Vall d’Estós va acabar essent de 5-6 hores i el reagrupament a primera hora de la tarda!!
El nostre objectiu era el primer llac de Batisielles, però un cop hi vam arribar vam corroborar el que ens havia dit un veterà a primera hora del matí, allò era una bassa!! Així que vam decidir pujar un xic més i descobrir el llac d’Espinosa, on vam poder gaudir d’un esmorzar únic!
Com que anàvem bé de temps i estàvem animades, vam decidir arribar al punt de trobada per un altre camí, per no desfer el que ja havíem fet! Avorrit!! Aquest nou camí donava tota la volta a la Vall, una Vall amb una forma ben peculiar: típica forma d’V que les caracteritza.. doncs aquesta era una W! No vàrem poder recuperar minuts perquè el turó que la trenca pel mig ens va impedir fer drecera.
Tot i que vam acabar gastant més energia de la proposada, va valer la pena allargar el camí. Vorejar totes les muntanyes que la formen, fer-ho acompanyades d’un Sol radiant, conviure per uns instants amb la fauna que hi viu,.. l’entrepà de dinar pot esperar!
Quan ja retrocedíem la Vall per l’altre banda, gairebé tocant al punt de trobada, vam coincidir amb una part del grup encaminat a descobrir i contemplar una petita part de la Vall. Uns minuts més tard ja repostàvem energies amb un bon entrepà mentre descansàvem els peus dins l’aigua gelada del riu. Aquella nit, a dormir aviat!!

L’endemà a la matinada ja sonaven despertadors per tot el bungalow. Ben equipats i abrigats vam anar a buscar el jeep que ens portaria fins l’inici de l’ascensió.
Amb el frontal al cap o la llanterna a la mà vam començar a esquivar pedres fins que va arribar un punt que la llum artificial era innecessària i esquivar els rocs impossible! El Sol començava a perseguir-nos, però després de 2-3 hores encara no ens havia enganxat i vam poder aturar-nos a esmorzar tranquil·lament al costat dels llacs.
Arribar fins el Coll de Coronas ens va comportar una hora i pico més; a partir d’aquí vam haver d’utilitzar els grampons un parell de cops per poder arribar al cim. L’últim tram de l’ascens està vestit de glaceres, i fer-ho sense cert material en aquestes condicions és arriscat.
Al final, després de pedres i més pedres, vam trepitjar les que més amunt es troben, a 3404m. Per poder accedir-hi, però, s’ha de superar el famós pas de Mahoma, format per una filera de pedres mal posades, tallades en sec per cada costat. Allà semblaven les Rambles, així que abans no fos el teu torn tenies temps d’estudiar-te on posaries els peus a cada pedra!

El descens no era curt, els núvols blancs començaven a pujar i els negres a venir de la llunyania! Efectivament, poc passat el Coll ja ens vam haver d’equipar amb el material de pluja; per la pedra només teníem la resistència! Una baixada a 150km/h, encongits com bolets i xops com pops!
Amb una hora de diferència ens vam reunir tots al refugi. El jeep va arribar al punt perquè els últims no tinguessin fred.
Al arribar, un cop més la invasió de la satisfacció, però alhora la incomoditat i el malestar de pensar que fa unes hores eres allà dalt, tu i el món.

Esperarem aquesta sensació de nou amb el pròxim objectiu ja fixat...